Per què no ho veuen?

No veure allò que és tan clar, no adonar-se d’allò que és evident, pot ser degut a causes diferents.

Aquesta ceguesa la pot generar la ignorància –volguda o induïda–, per voler escoltar només un tipus de veus i d’arguments, pel soroll dels mitjans, per la poca voluntat de pensar i comprendre per un mateix, per seguir a cegues unes doctrines i uns dictats considerats intocables i per sobre de tot (i per sobre de la raó i de qualsevol valor).

També pot ser generada per l’odi, una de les causes més profundes de ceguesa intel·lectual i moral. L’odi, que no deixar veure res, que demonitza el seu objecte i li pren tots els atributs deixant-li només la marca d’execrable i destinat a desaparèixer. L’odi, que fins i tot fa veure i tractar els altres com a no humans.

També la por genera ceguesa. La por a haver de canviar d’idees o d’actitud, la por a enfrontar-se amb la veritat, por a l’altre, por a saber. Por a la llibertat, també.

I més causes. per exemple, no voler (o no poder) veure que no es vol (o no es pot) veure.

Per què no es veu –o no es vol, o no es pot, veure– allò tan evident? Ens ho demanem en veure actituds i proclames, en tots els àmbits, contra tot allò que clarament suposa llibertat, justícia, defensa dels drets o sentit comú.

publicat el 22 de febrer de 2019

Qui mana?

No cal demanar qui mana.

No hi ha metge ni dietista que estigui a favor de la majoria de coses que mengen els infants i joves (i adults), però es van fabricant i anunciant llaminerament.

Tothom sap que la velocitat mata, però els fabricants posen la velocitat com a reclam dels cotxes.

Tothom coneix la brutícia que aboquen els creuers en terra mar i aire, però cada vegada n’hi ha més i els ports se’ls disputen.

És devident que cal menjar menys carn; per a la dieta i per a la contaminació. Però ningú no canvia ens hàbits.

Sabem del cert que el plàstic és una plaga que acabarà amb el planeta, però se’n fabrica i se n’usa més i més.

Tenim molt clar que es pot generar energia neta i sostenible, però poquíssims països i elèctriques fan el canvi.

I així amb el comerç d’armes, les construccions a la costa, les joguines sexistes i violentes, el tabac, el joc, les autopistes prescindibles, els productes d’un sol ús, els envasos, el consum de proximitat, els transgènics, els mòbils ecològics...

De tot el que diuen els experts i els savis en qualsevol camp (indústria, política, cultura, ciència, educació, sociolingüística, salut, ecologia, economia...) no se’n fa pràcticament gens de cas.

No cal demanar qui mana. O sí? (Demanant s’aprèn i s’entenen coses.)

publicat el 8 de febrer de 2019

a prendre'n nota

No sóc assidu d’aquests llocs que ara es diuen “Parc de Nadal”. Però és ben cert que hi domina una inèrcia que sembla difícil de vèncer. Any rere any en centenars de pobles es repeteixen de manera inconscient i sense gaire imaginació uns patrons que en la majoria de casos estan ben lluny d’adequar-se a les polítiques que segueixen, o diuen que segueixen, els mateixos ajuntaments que organitzen o acullen aquestes instal·lacions. En matèria d’educació, d’educació ambiental, de sostenibilitat, d’estímul de la imaginació i la sensibilitat, de respecte, d’educació de valors... Per no parlar de la gran barrabassada que és posar un gran grup d’infants en un espai tancat amb una sonoritat nefasta i bombardejats per músiques i sorolls de tota mena.

Però sí que hi ha qui comença a canviar el rumb d’aquestes pràctiques. L’Ajuntament de Barcelona les ha capgirades en el seu espai de Nadal de la Plaça de Catalunya, “La ciutat dels somriures”. Bonic, tranquil, compromès amb les pràctiques de proximitat, solidaritat, sostenibilitat, creativitat; amb respecte per als infants, amb unes línies pedagògiques clares i exemplars...

Estaria bé que per una vegada els ajuntaments catalans anessin a la capital a prendre nota de com es poden fer les coses.

publicat el 25 de gener de 2019

Manuel Veiga

No n’havia dit res pràcticament a ningú. Només quatre persones sabien de la malaltia que durant deu anys l’acompanyà secretament. Un capteniment, segur, donat per la seva gran discreció i aquella elegància d’esperit (i de formes) connatural en ell. Al final, just encetat l’any, el càncer ha pogut més.

Manuel Veiga era un veritable home de teatre. Actor sempre eficaç, va treballar amb els grans directors i en moltes sèries de TV i en pel·lícules. La seva faceta de dramaturg, tan brillant com discreta, li va fer guanyar premis i prestigi aquí i a l’estranger.

Fascinat per la cultura gitana, on tenia grans amistats, va escriure peces com “Jar”, un intens i bellíssim homenatge a Carmen Amaya, o la darrera, “Siempre a la verita tuya”, colpidor monòleg d’un emotiu personatge, “palmero” de Lola Flores, totes dues interpretades per ell.

El 2014 va publicar “Els altres Candels”, una peça teatral escrita a partir de l’obra de Candel, un dels protagonistes de la qual vindria a ser un alter ego de l’escriptor, a qui Veiga estimava i admirava.

Amb ell se’n va un actor i autor estimat i respectat, un doll d’humanitat i de saviesa teatral i humana, un amic fidel, una rialla i una bona conversa sempre a punt, un tros del nostre teatre, de la nostra vida.

publicat l'11 de gener de 2019

Tresors ocults

No solen estar a l’abast del públic, però molt sovint caldria que hi fossin. Parlo de treballs acadèmics dels nivells de Batxillerat i superiors (treballs de recerca, tallers de diferents especialitats, treballs de màster...).

Naturalment, n’hi ha de qualitats ben diferents; depèn de la dedicació del centre, dels alumnes i dels professors tutors; però és clar que entre aquests treballs s’hi troben peces ben dignes de ser conegudes per tothom; tant treballs teòrics d’investigació i reflexió com treballs pràctics d’arts visuals, teatre, dansa, música, cinema... També és cert que hi ha centres que els plantegen i els difonen com a propaganda pròpia; però no parlem d’això, parlem de treballs rigorosos, fets amb una gran dedicació, molts d’ells amb un nivell superior al que se’ls suposaria.

De la mateixa manera que hi ha la possibilitat de consultar les tesis de doctorat, s’haurien de posar a disposició pública els treballs excel·lents d’aquests altres nivells, tant si es tracta d’investigació com de creació. Perquè poden interessar a algú, per la satisfacció dels autors, perquè són contribucions a la cultura i al saber, perquè cal dignificar-los. I perquè fent-ho prestigiem i dignifiquem l’ensenyament i la gent que el dignifica.

publicat el 28 de desembre de 2018

(Ir)responsables

No feia ni mitja hora que A sortia d’un acte del dia contra la violència masclista quan es trobà a la bústia la publicitat nadalenca d’uns grans magatzems dedicats a les joguines.

A la primera plana, el gran anunci d’una arma, una espasa-làser. Les pàgines centrals: a l’esquerra, uns “transformers” amb rostres de violència, un joc de futbol i uns “minions a l’atac”; a la dreta, unes nines amb aspecte molt més que anorèxic i unes ensucrades nines disney. A la pàgina del darrere uns jocs de manualitats amb més nines ensucrades i amb floretes de tots colors.

Sexisme i violència. A no va poder reprimir un insult en veu alta adreçat a ningú.

Eren joguines. Haurien pogut ser lletres de les cançons que escolten infants i joves, anuncis en qualsevol mitjà de comunicació, pel·lícules, sèries...

Es diu que l’escola hauria d’educar en la igualtat, contra el sexisme i la violència (i en valors d’ecologia i sostenibilitat, menjar sa, sensibilitat artística...), però en questa educació l’escola hi té un pes molt minso comparat amb l’entorn. I així com tothom controla l’escola i els educadors, sembla que ningú no controli ni reglamenti allò que realment forma i educa les noves generacions. Els nens van a l’escola, però els eduquen les multinacionals.

publicat el 14 de desembre de 2018

Local - Nacional

No sé pas si s’han vençut realment els prejudicis sobre les produccions artístiques properes que no vinguin avalades per uns noms, unes productores o una publicitat que els donin l’etiqueta de “nacionals” o “barcelonines”. Una peça realitzada a Vic, a Tàrrega o a Reus per la seva gent i en els seus teatres és tan “nacional” com una feta a Barcelona, però encara sempre portarà una etiqueta de “local” que la farà estar, injustament, un graó per sota.

Ho dic pensant en l’obra “Argelers”, ideada, muntada i dirigida per Jordi Arqués, que fa unes setmanes va portar a escena un grup d’actors no professionals de la comarca, i en “Els camins invisibles”, de Teatre eSseLa, a partir de la poesia de Lluís Solà, presentada fa pocs dies a l’Atlàntida. I penso també en obres i muntatges realitzades de la mà de Montse Albàs o de Joan Roura, per exemple. 

I fins que aquestes produccions dites “locals” no siguin vistes i jutjades per tothom –i sobretot pel públic, els mitjans i la crítica de Barcelona, que es diuen “nacionals”– com qualsevol altre feta a la capital, no podrem ser una cultura de debò, plena, cohesionada, compacta. 

Però també des d’aquí cal eliminar aquest prejudici i veure-les amb una mirada “nacional”, sense allò de “per ser fet aquí...”

publicat el 30 de novembre de 2018